Em va picar l'ullet d'una manera optimista, omplint-me de confiança. I ell continuà regalant-me la seva mirada clara, tota plena de colors. Era una mirada de suport, d’ànim, de tot sortirà bé, era una mirada-abraçada. 

Va ser en aquest moment quan vaig passar de ser físicament hiperactiva, a immòbil pensadora sense límits de temps o d’espai, em va eclipsar. I esque en els moments més intensos de la vida el nostre caràcter ens domina fins a l’extrem i deixem de ser persones lliures per actuar obeint un guió preestablert.

El viure, però, va aclarint els dubtes i els misteris, sovint amb cruesa, i jo també vaig aprenent el VALOR de la rebel·lia i de la raó. I recordo que pensava que la vida sempre reneix i que sóc només una gota minúscula en aquest fluir imparable...

Jo volia fer com les muntanyes, com l’heura, com l’olor del mar que m’arriba de lluny: deixar-me portar fins on la vida decideixi portar-me (potser cap a la mort.) I es que el món va avançant de pressa, ballant la dansa frenètica de la humanitat. 

[I no t'adones i la vida s'envà, s'acaba, s'esgota, s'evapora com l'aigua..]