No ho sabeu, però ella a marxat. Lluny, molt lluny. La trobo a faltar una boda, es a dir, molt. M'han arrencat una part de mi i sembla no entendreu ningú, no rebo comprensió. Em sento sola.
Regalima una llàgrima pel rostre. Sense ella costa adormir-se totes les nits, llevar-se pels matins.
"Nosotras podemos con esto y con mucho más", una frase que sempre ha sortit ferma i convincent de la seva boca, una frase que té repetició constant al meu cap.
De tant en tant, algun finde, potser un pont, o fins i tot a les dates senyalades del calendari podré veure't. No és ni tan sols segur, només una possibilitat entre tantes altres. Però em pregunto... Estaré preparada per tenir-te entre els meus braços i deixar-te marxar un altre cop? "Todo saldrá bien", aquesta és la única esperança. Ara per ara l'espera porta les rendes, no hi ha cap altra opció possible.
[ Fa mal i necessito calor, afecte, sentir-me còmplice. ]
3 comentaris:
te encontraaaooo!! jajajajajajj
bueno pos cuando me aburra ya sabre qe cotillear jajajajj
un besitoo feaa!
Firmado: anonimo xdd
Barcelona VS Galicia... Sigo viendote cuando cierro los ojos pequeña
Barcelona VS Galicia... Sigo viendote cuando cierro los ojos pequeña
Publica un comentari a l'entrada