Anàvem caminant destranjis, agafades de la mà per un passeig mig desert. Parlàvem de les nostres coses rient, besant-nos i fent l'idiota com sempre, per no variar. Arriba un punt en que ella es para en sec, em tapa els ulls i em fa girar... Li prego que pari. Triga, però cedeix. Em deixa la cara al descobert.
Alço la mirada i penso que ho ha fet per algun motiu. Em fixo en que pot haver de diferent i en una de les passades veig el terra escrit, escrit de tu per mi. Per mi en especial, per ningú més.
No sé que dir, només amb una mirada bastà, li vaig dir tot... Ella somrigué, no calien paraules. En realitat semblava una pel·lícula, mai no m'hagués imaginat que algú fos capaç de regalar-me els carrers, de marcar-los, de dedicar-me’ls, de fer nostres llocs qualsevols.
Digueu el que volgueu, però de bogeries ne'm fet tots!
3 comentaris:
I qui no n'hagi fet, senzillament no ha viscut t'ho diu un vampir amb més de 400 anys a l'esquena
Tens raó, qui més i qui menys n'hem fet, i les hem gaudit en el seu moment.
t'estimo
atentament: L'anónima no anónima
Publica un comentari a l'entrada