No sé de quina manera explicar com hem sento a hores d'ara, després d'una baralla bastant calenteta. Tinc els ulls plens, embossats de llàgrimes i el cor se m'ha fet tan petit que casi no me'l sento... La ràbia comença a apoderar-se de mi. Em mossego la llengua literalment, grinyolo les dents i apreto tan fort els punys que podria esgarripar-me en l'intent. Les faccions les tinc més marcades que mai, el ceny frunzit i la ment maleint la situació.
El sostre se'm cau al damunt, les parets m'aixafen i el terra es mou com si d'un terratrèmol és tractés, el meu cap no sap on para i el meu cos no troba el control. Respiro, intento centrar-me, no pensar en el que acaba de succeir i és llavors quan miro al meu pare i puc sentir el seu dolor... M'enfonso, la terra em menja i em sento fatal, però per ell, per el meu pare, perquè me l'estimo, perquè és més que la meva vida, és part de mi, no visc sense ell. Mai s'emprenya, vol el millor per mi i jo sóc una 'cabra loca' que no controla les paraules, que fereix tant com pot, que no vol que la dominin, vull tenir jo la raó. Ell es troba entre l'espasa i la paret, entre ella i jo i no sap que fer, jo sóc la seva filla, ella la seva muller.
[T'estimo, tot per tu. ]
3 comentaris:
Doncs el millor és que prenguis tu la decisió per ell i no el facis passar pel tràngol de tenir de fer-ho ell, i després òbviament valora si valia la pena fer-ho
Ho sé, és difícil, però ho intento, intento que estigui feliç, aquest és el motiu pel qual moltes vegades callo... Gràcies per les teves magnífiques paraules :)!
Li has de fer saber com et sents, i el què sents per ell, segur que li agrada.
Aquesta situació em "sona", s'han de fer dos mons si cal, tu sempre seràs la seva filla.
Un petó molt gran.
Publica un comentari a l'entrada