Pequeño grandullón

Ell té quinze anys, però un cos de dinou. És petit i gran alhora.

Té una personalitat encara no formada, una actitud de nen petit, d'adolescent capgirat. De vegades, en diferents aspectes em recorda a mi, vol menjar-se el món d'una queixalada.

Jo el miro i veig un diamant en brut al qual se l'ha de donar una forma exacta i cal també mostrar-li la realitat, ensenyar-lo a viure la vida.
Quan el miro quedo embadalida... Aquests ulls blaus perfectes per ficar-me dins, aquest gran cos tan ben estructurat... Quin cos tan meravellós per perdre'm en una immensa abraçada, per refugiar-me del fred, per entrar encontacte amb ell, amb la seva pell.

És així com em sento, protegida, i ja veus tu quina protecció, d'algú que no ha sortit encara del seu propi cau, que viu d'ilusions.

És tan sols una sensació, una emoció, un sentiment... Sóc com una nena petita que no es separa del seu ós de peluix perquè té por, que s'amaga sota els llençols, que tanca els ulls per no veure la realitat quan se sent espantada.

Vull que algú que no sap cridar, em cridi.

Vull que algú que encara no a aprés, m'ensenyi.

Vull que algú que encara no sap caminar, m'empenyi.

Vull que caminem junts i que ensopeguem per així fer-nos grans i sobretot, forts.

[M'agrada quan em mires i no parles, quan em dius en silenci que m'estimes. ]