Com fer-li front..?

Em fa por dir-ho al món. No em sento orgullosa d'això, fins i tot em costa reconèixer-ho. Com explicar la veritat per a que no penseu malament de mi. Crec que no sé conservar allò que tinc, que no valoro el que posseeixo o potser oblido amb rapidesa. Que vaig a temporades i que deixo de banda a qui a format part de la meva vida per algun temps... Només em ve una simple paraula al cap per descriure'm: capriciosa. Ho odio. No diré que m'odio a mi mateixa perquè seria una mica com fer-me la víctima i no es el cas. No ho penso, no ho sento. No sé que em passa, es com un distanciament involuntari. De vegades no es pot evitar, però d'altres m'agradaria que no passés . I penso per a mi mateixa: "Pues nena, no deixis que passi", però es taaaaan difícil, no és gens fàcil... (Lluita!)

Ploro sabeu? Sí, ho faig. De ràbia, de impotència... I tinc un motiu ben clar, que no vull, no vull perdre a persones importants per a mi, no vull ser d'aquesta manera. No vull que tot sigui tan efímer... Tinc un problema i és que no sé conservar les persones al meu costat, tot i que vulguin quedar-se jo mica en mica les faig fora, no em pregunteu com ni perquè però sí, es així. M'està costant obrir-me, adonar-me'n... I el triple explicar-ho, escriure-ho aquí.

Hi ha tantes persones a la meva vida que no voldria que se n'anessin mai, que no dono a bast. Hi ha tantes persones que han estat importants i que s'han anat. Algunes ja no hi són en aquest món i que, per desgràcia, quan i eren, no les vaig saber valorar, apreciar...Els meus avis, per exemple. Motius? Mil i uns, era petita i anava a la meva bola, pensava que perdurarien per sempre, fins que em van deixar sola i només em va queda plorar, desfogar-me i viure dels records.... Aquests que un dia van marxar per viure millor, i a d'altres que tiren cap en davant com poden que si fos per mi els cuidaria i mimaria i protegiria... Però hi ha quelcom que em fa "sudar", no donar-li importància, deixar-ho passar.

Seguiria, seguiria i seguiria escrivint i a la vegada plorant, i no acabaria mai per que aquest sentiment de culpabilitat pot amb mi i si he de treure-ho tot a fora se'm poden caure els dits. Ja sabeu quelcom més de mi. Repeteixo no hem sento gens bé, no sabria explicar-ho. És alguna cosa semblant a la repugnància. 

Els amics de tota la vida segueixen al meu costat, però trobes tantes pedres boniques en el camí que les butxaques acaben per trencar-se... ¿Selectiu? No és la paraula.


[Ando  rogándole a Dios cada noche que nunca te vayas...]