Per pura casualitat vam tornar a passar pel lloc on es va acabar definitivament la nostra relació.
Avui, se'ns encongeix el cor. Tot dos ho vam recordar. Cap dels dos va dir res, vam fer mutis. Es formà un silenci un pèl incòmode que amagava paraules covards, d'arrepentiment, de recel, paraules geloses, paraules sentides, paraules de perdó...
Ens miràrem i començàrem a parlar de temes tontos per pair la tensió generada pel moment. Vam riure de la situació, de les nostres cares, de les reaccions dutes a terme. Aquest fet va deixar al descobert els meus sentiments amagats, els teus sentiments substituïts, potser encara no oblidats.
Aquell indret recollia declaracions, reflexions, plors, petons, ensurts... En fi, molta 'xixa' que recordar, però ja no importava. Moltes nits passades en aquell passeig, en aquell racó que a hores d'ara res no simbolitzava. Només guardava records en va. Baralla, baralla va ser l'últim que presencià el parc i, per desgràcia, en baralla es queda l'últim record, segurament, el més important.
[Pots dissimular i fer-me creure que res queda, però si no fos així pensa que només t'enganyes a tu mateix.]
1 comentari:
Cert és que l'últim record es molt important... però em quedaria amb el primer! Per ser tan sobtat i impredictible. M'agrada el text, està mooooooooooolt ben expressat!
Petonets (:
Publica un comentari a l'entrada