Avui parlant amb ell, l'he recordada a ella. M'ha vingut a la memòria aquella nit de primavera que vam passar a la platja, sota una manta, amb un fred que pelava, mirant les estrelles a altes hores de la nit. Va ser molt romàntic, amb espelmes enceses dins d'un canelobre blanc que evitava que el vent apagués el nostre petit, màgic i acollidor aparador. Allà, sota el negre cel i acompanyades de la remor de les ones, vam parlar, vam jugar, vam riure, vam passar por... però tot i així ens teniem l'una a l'altra, ens abrasàrem i no volíem pensar en res més que en malgastar les hores vagament allà juntes, estirades a la llum de la lluna, essent observades per algun que altre pescador aburrit (i una mica viciós, jeje).
Em vaig sentir tan a gust, tan estimada, que no volia que s'acabés mai. Aquell dia vam llençar els nostres desitjos al mar, a la deriva. Un paper escrit dins d'una ampolla blava, les dues agafades de la mà, com nenes petites desitjant que un dia qualsevol, la pogués trobar ningú.
[Com m'agradaria convertir moments inoblidables en eterns...]
2 comentaris:
Quines lletres, sempre em poses la pell de "gallina".
Això m'agrada Joanaa. Moltes gràcies!
Unpetonet!
Publica un comentari a l'entrada