Nerviosa, inquieta, així m'he sentit cuan fixaves la teva mirada en mi. He percebut un mínim d'interès teu envers la meva persona i jo amb neguit refugia per no trobar-me amb els teus ulls. De tant en tant dissimuladament m'assegurava que no desistissis i m'adonava que no deixaves de contemplar-me, que tot-hi fer-te el dur senties cert interès per saber com m'anava la vida, si ja dormia tranquil·la a les nits. El meu cor s'encongia, el meu carbassot, un tant confús no sabia com actuar. Al cap i a la fi no hi havia res de dolent en que parléssim, que recordéssim els vells temps. Em vaig decidir, et vaig voler buscar, però no em va fer falta, tu seguies allà, amb la teva insistent mirada clavada en mi. Em coneixies era per això que esperaves, pacient, a que parés de atabalar-me, a que deixes de discutir amb el meu cap i em decidís a fer-te una ullada. Dos segons abans intercanviar paraula, dos segons que es convertiren en eternitat. Muda em vaig quedar jo i tu, per fi, vas trencar el gel que hem glaçar per moments.
[Després de tot, els retrobaments segueixen sent costosos.]
3 comentaris:
Que bonita eres! :)
Espero que sepas perfectamente, que ella se pierde demasiado. A sido demasiado tonta dejandote ir.
I no te sientes mal pensando, joder yo la quiero a ella.
No la pierdes, te pierde ella....
Tequiero colores!
te echo de menos...
Algunes mirades... maten!
Una magnífica descripció de sentiments.
Nuria! Mi no entender que tu dise!
Publica un comentari a l'entrada