Hem passo hores i hores mirant la seva foto. La única foto seva que tinc. Mirant-la als ulls. Fixant-me en el seu somriure, en els seus trets facials i característics. Li busco una certa semblança a mi, al meu pare. Només conec una imatge, ni tan sols un cos material, ni molt menys una personalitat. No em puc fer la idea del que pot sentir, potser ella també està feta un embolic i busca una resposta real i convincent que acabi amb les seves preguntes, potser, un día, mal contestades.
*
Per tu, per conèixer-te, per saber com ets en realitat, he arribat a buscar-te en somnis, he dormit amb la teva foto sota el coixí, per veure si així apareixies dins la meva segona realitat. Volia (i vull) trobar la manera de saber de tu, tot i que no fos en vigília...
A ella:
t'estimo, vull aprendre't, saber que és el que t'agrada;
t'estimo, vull veure't, mirar-te, saber que estàs aquí;
t'estimo, és per això que vull que formis part de la meva vida, de la meva família.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada